En primer lloc, he d’advertir que el text que
ara present no respon al títol que vaig donar en un començament, quan jo
mateixa creia que realment només me centraria en la relació del nostre autor
amb el moviment literari català del XIX; de fet, fins fa uns mesos, per a mi
Josep Tarongí era un personatge conegut bàsicament com a protagonista de la
polèmica iniciadada amb Miquel Maura i com a autor del llibre Algo sobre el estado religioso i social de
la isla de Mallorca,. i conegut també per diversos escrits i poemes sobre
aquesta renaixent literatura catalana. Però a mida que anava aprofundint en el
seu estudi, el meu treball anava prenent una dimensió més àmplia, amb una
vocació de biografia que, tanmateix, s’ha hagut de quedar a mig camí.
El que intentaré mostrar-vos és una primera
aproximació a la seva tasca com a intel·lectual a Mallorca fins a la seva anada
al Sacromonte de Granada el 1878. El retrat que en resulta és molt ric i
suggestiu, però sóc conscient que només és això, una primera aproximació: he
treballat bàsicament només a partir de les seves obres publicades i de premsa
i, encara, amb una premsa limitada. Estic ben convençuda que el buidatge
d’altres publicacions mallorquines, catalanes, de Granada i de Madrid i,
sobretot, el coneixement de la seva correspondència ens enriquiria la seva
figura i ens aclariria punts foscos, encara que no puc deixar d’agrair des
d’aquí els esforços de molts de vosaltres per ajudar-me a conèixer aspectes concrets
de la biografia de Tarongí.
Voldria
insistir en la importància que crec que té entendre aquesta primera
etapa del nostre autor, perquè des del meu punt de vista la polèmica desfermada
a finals de 1876 pren molt més sentit si la relacionam amb la tasca portada a
terme en els anys anteriors, amb la seva voluntat d’incidir com a intel·lectual
en el desenvolupament de la vida social de Mallorca. I s’impregna de molt més
dramatisme encara el que degué suposar per a ell la necessitat d’haver de
passar a residir fora de l’illa.
Època de formació i bases
culturals
Josep
Tarongí i Cortès va néixer a Palma, al carrer d’en Carrió nº 3 el 10 de març de
1847, fill de Gaietà i Maria Josepa; va ser el tercer dels set fills que tingué
la parella, dels quals sobrevisqueren quatre, ell, un germà i dues germanes;
fou batejat a Santa Eulàlia. Desconec per ara quina era la posició social de la
seva família dintre del nucli xueta de Palma: sabem, això sí, que no formava
part de les famílies dites <> i que el seu pare
constava com a comerciant i propietari d’una gran casa a Palma. És possible que
aquest comerç estigués relacionat amb la navegació, perquè la presència de
vaixells i aspectes marítims és una constant a la seva obra; en tot cas, sembla
que la situació econòmica era desfogada. Com tants altres nins xuetes, Tarongí
hagué d’aprendre les primeres lletres amb un mestre de pis, lluny de les
escoles conventuals. Segons ens diu ell mateix, estudià amb don Joan Bo, del
qual no en sé res però de qui guardava un bon record. Després, el 1860 ingressa
a l’Institut Balear i és aquí on , com a tants altres, se li obre tot un món de
nous coneixements i noves perspectives. Ja s’ha dit moltes vegades, però convé
repetir-ho un pic més, la importància que tingué aquest centre en l’avenç de
l’ensenyament en els anys centrals del segle XIX, i sobretot, la importància que tingué per als
al·lots xuetes, que per primera vegada podien compartir aula i professorat amb
els de fora carrer. Tarongí fou un molt destacat alumne i cada curs tengué
premis extraordinari. Entre els seus professors destaquen, per exemple, León
Carnicer, Manuel de los Herreros i, d’una manera molt especial, Josep Lluís
Pons i Gallarza, a qui sempre es referia com a mestre seu i que pocs anys
després l’introduiria en l’ambient literari mallorquí; entre els seus companys,
Alexandre Rosselló, Bartomeu Ferrà, Mateu Obrador i Plàcid Aguiló, el germà
petit de Marià. El que significà la seva estada a l’institut queda recollit en
les seves pròpies paraules: <la Religión y de la patria! ¡Vosotros cultivasteis asiduamente mi espíritu; vosotros lo
engrandecisteis con la palabra del bien y de la ciencia; vosotros le
engrandecisteis con las brisas de la recompensa debida, con los suaves
sentimientos de los corazones libres!. El 1865, després d’obtenir amb la
qualificació d’excel·lent el batxillerat en arts inicià la seva carrera
eclesiàstica. Era el primer fill baró de la família i per tant sembla que
hauria d’haver seguit amb els negocis familiars; el perquè va decidir el camí
del sacerdoci, un camí que a Palma no es presentava fàcil d’entrada, és una
altra de les incògnites que l’acompanyen encara. Hi podia haver una veritable
vocació religiosa per més que Tarongí no sembla pertànyer al grup de famílies
xuetes marcades per una religiositat extrema i amb accentuats tocs de beateria,
com sí que ho eren, per exemple, les de Marià Aguiló o Guillem Fortesa; potser
les motivacions foren més d’índole social, però en tot cas el 1865 inicia un
camí que ja no deixarà al llarg de la seva vida. A causa dels seus llinatges, i
malgrat la normativa que obligava els estudiants a cursar la carrera com a
interns en el Seminari, Tarongí ho hagué de fer de forma externa, cosa que no
fou obstacle perquè la cursàs també de manera brillant, amb la qualificació de meritissimus a totes les assignatures.
A
partir d’aquest moment Tarongí combinarà de forma paral·lela la formació que
rep en el seminari amb la que pot adquirir fora d’aquest, en els ambients
literaris mallorquins on des de molt aviat comença a moure’s. El seu pas pel seminari, a més de les
imprescindibles matèries lligades a la professió, li donarà un bagatge de
lectures molt diferent al de la resta de joves que també comencen en aquells
moments les tasques literàries, un bagatge relativament poc marcat pel
romanticisme: els clàssics llatins –Horaci, sobretot, i Virgili- i els clàssics
del cristianisme; la literatura francesa anterior al segle XIX tindrà també un
pes molt important i, per exemple, Fenelon serà un dels autors que esmentarà
una vegada i una altra; coneixerà a fons les tragèdies dels grans autors
dramàtics del XVII, Corneille i Racine;
beurà també les ensenyances dels castellans, tant la dels autors del
XVI, Garcilaso, Fray Luís de León i Teresa de Jesús especialment, com la dels
representants més conspicus en el segle XIX del classicisme i de l’esperit
liberal, com Meléndez Valdés i, sobretot, Manuel José Quintana, un dels seus
referents constants. A més del llatí i de les seves dues llengües d’expressió
literària, castellà i català, Tarongí dominava el francès, l’italià i, fet prou
estrany, sembla que també l’anglès, o com a mínim en diverses ocasions
reprodueix fragments d’autors anglesos en aquesta llengua. Les influències
romàntiques, inevitables en aquell moment, li arriben a través de les
publicacions periòdiques i dels cercles on es mou, però en aquest aspecte
sempre manté una actitud d’una certa reserva intel·lectual, ideològica i
artística: només alguns autors romàntics podran passar el seu filtre, basat
sobretot en criteris morals, però també segurament en aquest concepte més
clàssic de la literatura de què s’havia empapat. Com explicitava ell mateix, el
poeta <>. Rebutjarà, així, Espronceda, Byron i Goethe –a qui
admira, tanmateix i de qui havia llegit el Faust-,
i podrà acceptar els teòrics Frederic Schlegel i Madame de Staël, el Manzoni
dels Inni Sacri o, sobretot, el primer Lamartine, un dels autors a qui
dedica més atenció en els seus primers anys. Finalment, hi haurà el coneixement
dels autors catalans, sobretot de Ramon Llull, sens dubte el que més el marcarà
i el que més valorarà d’entre els autors clàssics catalans.
L’entrada
al cercles literaris mallorquins la fa de mà del seu antic professor Josep
Lluís Pons i Gallarza i té lloc el 1868, encara que conservam composicions
seves, sobretot en castellà, dels anys 66 i 67: el març del 68 és acceptat com
a soci eventual de l’Ateneu Balear, augmenta la seva producció poètica i
comença a col·laborar a la premsa catalana de Barcelona, com per exemple a Lo
Gai Saber i al Calendari Català. També comença a participar en
diversos certàmens poètics, com el de l’Acadèmia mariana de Lleida, on el 1869
se li premia "La
Virgen de las Mercedes";, escrit arran dels fets
revolucionaris del 68. El juny de 1869, Tomàs Fortesa escriu a Marià Aguiló i
li dóna notícia de l’aparició a La
Dulzaina d’un article sobre el renaixement de la llengua
catalana i l’informa que aquest és obra de Tarongí; un jove tonsurat, molt estudiós, i que té molta
afició a la llengua catalana. Fa poesies i V. n'haurà vista una que té impresa
en el Calendari català d'enguany; i hi afegeix unes misterioses paraules
que no tenc, per ara, manera d’interpretar:; És un jove que ha fet alguns desbarats al principi, dels quins
tal volta V. en té notici, però ara sembla que s'ha compost un poc;. La
coneixença amb el propi Marià Aguiló degué produir-se poc després, segurament
quan aquest anà a Palma el gener de 1870 i l’Ateneu Balear li oferí una
vetllada d’homenatge. En tot cas, el març Tarongí ja li escrivia, sense massa
confiança encara, i li enviava una guarda de poemes perquè, després de
revisar-ne algun els fes arribar al consistori dels Jocs Florals; s’iniciava
així una relació que no fou mai fluïda, plena sempre de malentesos personals i
que no arribà a ser mai de mestre i deixeble. Ja veurem com des del punt de
vista de model lingüístic català Tarongí no dubtarà a seguir, com tants altres
autors mallorquins del moment, les teories aguilonianes, però la seva actitud
respecte al moviment literari català no es veurà influïda per l’abrandament
d’Aguiló, cosa que sí que farà, per exemple Tomàs Fortesa i també, malgrat
totes les discrepàncies, Ramon Picó i Campamar, tots dos autors de la seva
mateixa lleva i, com veiem, també xuetes; Tarongí serà en aquest aspecte molt
més fill de Pons i Gallarza que no d’Aguiló, i això voldrà dir una actitud
menys declaradament catalanista i una pràctica literària i intel·lectual on el
castellà conviurà sense problemes amb el català.
D’una manera simbòlica podem fer acabar aquesta
etapa de formació el 1872, quan és ordenat prevere al Palau Episcopal de
Ciutadella. Té vint-i-cinc anys, és sacerdot i continua amb força el doble camí
que ha emprès des que ha entrat en la vintena: per una banda, la carrera
eclesiàstica i per l’altra, i a l’empara de Pons i Gallarza, el seu paper
d’intel·lectual que intenta amb els seus escrits incidir en la societat
mallorquina del seu temps. Després de cinc anys molt actius, el 1876
aconseguirà amb la millor nota la llicenciatura en Sagrada Teologia al Seminari
de València, es presentarà dos cops a la canongia de la Catedral de Palma i paral·lelament s’haurà fet un lloc en el
món de les lletres mallorquines. Tot això, com ja sabem, entrarà en crisi a
finals d’aquest mateix 1876.
leer documento completo
Post de este blog relativa al acto de donación de su retrato al Museo Diocesano de Mallorca, el viernes 17 de Junio de 2016
Post de este blog relativa al acto de donación de su retrato al Museo Diocesano de Mallorca, el viernes 17 de Junio de 2016
