Discurs amb ocasió de la presentació Memoria del CRE al setembre de 2012

                                                                                                          Sa Nostra, 25 setembre de 2012

Senyores i senyors,

La política és filosofia en acció, de manera que agraesc que en permetin unes breus reflexions de caràcter general.

Estimats amics,

Un any més, el Centre de Recerca Econòmica ens convoca, de la mà de la Universitat i de "Sa Nostra, Caixa de Balears", per donar compte del fruit d'un any d'anàlisis i recerca sobre la situació econòmica de la nostra Comunitat.

Si el pensament sempre ha d’informar l’acció, és imprescindible l’anàlisis i l’estudi per poder dissenyar les nostres accions futures.

És bo, com deia Petrarca, mirar cap enrere i cap endavant al mateix temps. I aquest és el valor intrínsec de la tasca que desenvolupa el CRE i el seu Director, el Doctor Riera... Fixar la mirada en el que ha passat i, al temps, assenyalar quins son els reptes de nostre futur.

És veritat, com pensen molts dels nostres conciutadans, que per als economistes la situació de crisis econòmica és la pitjor de les situacions, perquè la vivim com una gran paradoxa. No hem estat capaços d’encerta-la en el passat i ara ens toca –no tant alertar sobre els perills en mig de la tempesta- sinó assenyalar la claror que s’endivina en l’horitzó.

Si fa un any el CRE ens advertia de que l’única certesa de la situació econòmica del moment era la incertesa, crec que avui podem assenyalar que –tot i mantenir-se moltes incògnites- la nostra societat ha emprès un camí decidit en la direcció correcta.

Coneixent i analitzant el passat, el que hem de for s’ha de fer amb plantejaments de futur, i no de passat.

Com molts coincidim, es l’hora d’arriscar amb plantejaments nous. És l’hora de fer les coses d’una altra manera i de posar fre a les nostres ineficiències.

En el segle XXI s’ha de reforçar la convivència de la llibertat política amb la llibertat econòmica. Han de continuar anant de la mà, amb una clara consciència de l’ajuda als més desafavorits i amb cura del medi-ambient.

La decadència i el declivi seran només per a aquelles persones, empreses o institucions (també països) que vulguin aferrar-se a un plàcid status quo, renunciant a l’adaptació.

La tirania del present sempre hipoteca el futur i sempre a pitjor. La paraula reforma és clau en temps de bonança, ja que és quant s’ha de fer, encara que el més còmode és anar fent plàcidament.

Se surt de la crisis amb reformes, tant en quantitat com en qualitat, sense fer taula rasa de tot, però amb consciència de canvi necessari i de la intensitat idònia per cada cas.

En general, els polítics tenen por al canvi, perquè les seves vides canvien cada quatre anys amb les noves eleccions, i els fruits de les reformes triguen més temps a cristal·litzar-se.

Però no parlam de polítics, parlam de PERSONES, de CIUTADANS. Parlam del nostre espai de convivència. I no es tracta de proposar una altra forma de fer política, com es diu sovint, sinó que es tracta de fer una ALTRA POLÍTICA.

D’aquesta crisi només se surt amb BONA POLÍTICA, amb la GRAN POLÍTICA capaç d’afrontar els canvis necessaris. Tenint present que la saviesa sempre és humil i la neciesa, per contra, arrogant.

S’ha de tornar a crear riquesa, i només hi ha una fórmula per fer-ho: molta feina i esforç, risc, inversió i iniciativa empresarial. S’ha fet en el passat, ho estam fent en el present i ho continuarem fent en el futur.

El creixement de la despesa sense control, indefinidament, com si els doblers vinguessin dels astres i per gastar-se a la terra, és, simplement, una quimera injusta envers els més desfavorits.

Senyores i senyors, el dèficit és el principi de la fi de l’estat del benestar.

L’Estat ha de perdre greix, i guanyar el múscul que li permeti actuar amb rapidesa. Ha de marcar les regles, i aquestes han de ser poques i bones. I s’han d’aplicar a tots sense excepció. Poques lleis, bones i duraderes sempre són garantia d’èxit.

Ningú no ha descobert encara la poció màgica. De fet, no crec que es trobin dos economistes que estiguin 100% d’acord. Ara bé, tots coincidim en que l’ocupació no sorgeix per generació espontània, sinó que va íntimament lligada a l’activitat de l’emprenedor i empresari.

L’experiència ens ha demostrat que l’acció governamental mal entesa, en un primer moment, pot generar un lleuger increment del PIB i, fins i tot, de l’ocupació. Però hem vist que no es tracta d’una recuperació, sinó d’un agreujament de la situació, en augmentar l’endeutament per sobre de qualsevol límit raonable.

De fet el creixement sostenible, la inversió i la creació d’ocupació no tornaran fins que el sistema financer, les famílies i les empreses s’hagin desendeutat prou. I l’excés d’oferta en forma d’inmobles sense vendre o inversions no utilitzades s’hagin reduït. Procés que es pot facilitar realitzant les reformes estructurals oportunes, que ens permetin recuperar credibilitat.

En cap cas ens podem permetre que els mercats olorin sang. Si un país acaba perdent la confiança dels inversors ho passarà realment malament. Hem de guanyar credibilitat DAVANT NOSTRE i davant LA RESTA DEL MÓN.

Una dràstica rebaixa del dèficit elimina l’amenaça d’una crisi de confiança, com a mínim, en la sostenibilitat de les finances públiques. De fet, equival a la “compra d’una assegurança” per disminuir la possibilitat de la contracció econòmica.

Qualsevol situació greu requereix una actitud decidida, una ment clara i confiança en les pròpies capacitats.

Deia Maquiavel que “El pitjor defecte que tenen les repúbliques febles és que són irresoludes, de manera que totes les decisions es prenen a la força i no per la prudència”.

Efectivament... si les actituds són porugues, o proclius a la queixa, la qualitat de les decisions es ressent, la motivació dels implicats baixa i els problemes s’agreugen.

La claredat de les propostes, la precisió de les mesures i la seguretat dels gestors compten per l’eficàcia en la gestió dels recursos, per donar seguretat als ciutadans i confiança a tot el cos social.

Però hem de parlar no només dels Governs, sinó també de les empreses.

No els correspon ni als polítics ni als funcionaris tenir totes les respostes. No és a ells a qui els correspon triar sectors o empreses guanyadores. Sinó que és la gent la que jutja per on transcorreran els camins a recórrer. No necessiten a ningú més. En una democràcia hi ha llibertat política, i també llibertat econòmica.

Com deia un dirigent empresarial, necessitam empreses que honorin la societat en la que treballen. És a dir, que han de seguir comportaments ètics com a persones, legals com a ciutadans i comercials com a participants en mercats lliures.

Una empresa ha d’estar sempre a l’avantguarda del coneixement sobre les matèries que li són pròpies. Ha de seguir els avanços dels competidors, els de la competència creuada, i els que ofereixen alternatives substitutives.

Però, sobretot, han de poder obtenir el coneixement que justifica la seva subsistència com entitat independent. La innovació és símptoma de vida i de salut. Com millor vagi, millor s’optimitzarà el que de per si ja és bó.

Això últim és important, perquè a mesura que una necessitat es veu plena, la prestació que inicialment es veia com una innovació i una solució ben trobada, es converteix, a poc a poc, en un hàbit intranscendent al qual s’assigna una valoració declinant.

Només amb sacsejades positives es garanteix la satisfacció i la fidelitat del client. El producte i l’empresa s’han de reinventar a si mateixos de forma contínua.

La tasca dels Governs en aquest context deu ser la de establir un mar coherent i estable que permeti el desenvolupament dels nostres emprenedors, dels nostres autònoms, dels nostres treballadors. Un marc d’estímul en lloc d’un marc de subvenció.

És cert que a Europa tenim un problema greu de manca de disseny institucional, ja que mentre els estats perden sobirania, les institucions europees segueixen sent massa febles i poc transparents.

És per això que hem d’exigir als nostres dirigents majors avanços. Que en moltes ocasions no seran d’ordre econòmic, sinó de rearmament institucional, i fins i tot de rearmament moral.

Però tot això no pot ser excusa perquè cada un de nosaltres fem front a les nostres pròpies obligacions. Des del nostre lloc, sigui aquest el que sigui, tenim les palanques que són part de la solució.

Tots hem de contribuir a la construcció del nou ordre. Tenint sempre present que l’ansietat és mala consellera a l’hora d’abordar problemes greus, ja que en molts casos impedeix tenir la capacitat suficient com per avançar amb pas ferm i decidit.

Molts consideren que els esforços que hem de fer són inassumibles per titànics. Però sabem que les generacions més joves de Balears estudiaran aquesta època (l’historia d’aquesta crisi) en els llibres de text... I que agrairan l’esforç realitzat durant molts d’anys.

El viatge cap al futur ja s’ha iniciat. Arribar a la primera estació a un ritme adequat exigeix un esforç col·lectiu substancial. Però el rumb correcte ja està identificat i marcat.

Seguint-lo, l’èxit està garantit.

Moltes gràcies.